La vellesa, una oportunitat d’aprenentatge

Posted on Posted in Articles

Aquest cop, vull compartir amb tots vosaltres unes reflexions, pensaments, emocions i vivències fruit tant de l’experiència professional en grups de gent gran, com de l’experiència personal com a filla; una filla ja adulta que va veient com aquells que un dia cuidaven de mi es van debilitant i, mica en mica, van passant del rol de cuidadors al de ser cuidats.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans del mot vellesa podem trobar-ne tres definicions: 1.Últim període de la vida, edat avançada; 2.Estat de l’ésser humà de deteriorament progressiu dels òrgans i de les seves funcions, a causa del pas dels anys; 3.Qualitat de vell, de gastat per l’ús. Partint de la base de les dues definicions primeres podem dir que aquest últim període pot estar ple de riquesa per les experiències viscudes i per l’aprenentatge que se’n deriva i, alhora, pot ser també un últim estadi on l’acceptació de les noves limitacions, no viscudes fins aquest mateix instant, representin tant per les persones que transiten aquest estadi en la pròpia pell com per les persones que formen part del seu entorn ( familiars, amics, cuidadors, etc..), un camí ric en aprenentatges i, alhora un camí dolorós i difícil d’emocions i pensaments desagradables, que en un primer moment ens resistim a transitar degut a la dificultat pròpia d’acceptació del nou context.

Aquestes circumstàncies que ens fan tocar el dolor que representa la vellesa, quan aquesta comporta un deteriorament d’aquells que estimem o, d’aquells amb qui tractem professionalment i ens desperten estima i respecte, ens ofereixen la possibilitat també d’un aprenentatge. Ens pot connectar amb les coses més simples, inclús ens podem fer més petits per sostenir allò més minúscul  que hi ha en nosaltres, les coses més bàsiques, un petit gest amorós, una passejada, una posta de sol, una abraçada, etc.. És en aquests moments de dificultat, d’impàs, on el contacte amb les coses senzilles, amb allò que sí que està present, en nosaltres i en l’altre, ens nodreix i ens reconforta. També és important saber que podem rendir-nos, que un altre pot sostenir-nos, que podem plorar de ràbia, d’impotència, de dolor davant la pèrdua (entesa aquesta última com una manca de capacitats abans tingudes) i el canvi que representa l’aparició d’una malaltia que implica una degeneració i deteriorament accelerat de les capacitats cognitives i motrius.

En moments on la realitat i la seva acceptació ens supera és important saber que un moment difícil es viu com es pot i que no hi ha regles i sí, en canvi, pot resultar pacificador recordar que hi ha coses que no estan a les nostres mans i que no podem controlar la vida i les seves circumstàncies. Una actitud que ens pot ajudar a travessar moments difícils es mantenir-nos en l’aquí i l’ara, en com deia abans retornar al que sí tenim, a les petites coses i a la calor de l’altre, aquell que elegim d’acompanyant del nostre dolor. Recolzant-nos en ell i plorar el que el nostre cos i la nostra ànima necessita expressar en  moments on com a pas previ a l’acceptació apareix l’enuig i la tristesa com a emocions a traspassar. Podem transitar aquestes emocions deixant pas a l’energia que suposa expressar totes aquelles preguntes i pors que ens fan enfadar, en el cas de la tristesa podem deixar-nos sentir la fragilitat de la vida i connectar-nos amb la tendresa i la debilitat d’aquell que necessita ser cuidat al igual que al néixer ho vàrem necessitar tots.

Des d’una perspectiva cíclica arribem fràgils i, si el cicle passa per totes les etapes, ens en anem amb la saviesa dels anys viscuts i la fragilitat d’un cos que retorna mica a mica als primers passos, aquells on les petjades eren insegures i meditades i les paraules esdevenien un tresor per compartir l’univers que s’acabava de descobrir… una fulla caduca caient, el vent fred a la cara i on la mirada deia i expressava mil i una emocions. A mi, personalment, la vellesa d’aquells que estimo i la d’aquells amb qui treballo em connecten, quan sóc capaç d’estar en l’aquí i ara, sense mirades retrospectives ni futures, amb les mateixes emocions que m’omplen i em nodreixen l’ànima: la tendresa, l’alegria, la riquesa d’una vida de lluita, d’aprenentatges, de saber parar i embadalir-nos d’una fulla caient, d’una escalfor al costat d’una llar de foc i d’una sensació de pertinença que va més enllà d’una consanguinitat.

Finalment, és cert que hi ha tants tipus de vellesa com persones i és justament per aquest motiu que parlo d’oportunitat d’aprenentatge perquè és una decisió de vida escollir què volem al “fi d’etapa” i com decidim gestionar aquest deteriorament i les circumstàncies i dificultats que podem tenir en major o menor grau, al igual que en tots els estadis anteriors de la vida, les circumstàncies no les elegim i sí, en canvi, elegim el que decidim fer nosaltres amb elles. Decidim una actitud, no el que passa, i sí el que fem nosaltres amb el que passa. Sigui quin sigui el grau de dependència final de cadascun de nosaltres quan arribem a la vellesa, el que serà igual per tots seran sentiments com l’amor, la por, la tendresa, la ràbia, l’alegria i la tristesa i saber-nos estimats i cuidats ens nodrirà i molt sovint reconfortarà. Tant de bo puguem fer-nos amics de lo difícil com a part de la vida, sabent que hem anat aprenent de les tempestes que la vida ens ha portat i aquest aprenentatge esdevingui el nostre millor aliat per cada aquí i ara que visquem.

Acabaré el post d’aquest mes amb una cita d’autor, desitjo que la lectura us hagi estat amena, fins aviat!

 

La vida es bàsicament experiència de la pèrdua.

I precisament per això existeix una recerca d’allò que roman.

Rob Riemen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.