Aquest cop, compartiré amb vosaltres uns pensaments, sentiments i reflexions pròpies fruït dels dies que estem vivint. En l’article anterior la Miriam va parlar sobre el confinament, oportunitats i pèrdues, que aquells dies ens varen suposar com a persones i com a societat.
Avui us escric per compartir el que ha suposat i ens està suposant aquesta tornada a la “ nova normalitat”, al retrobament dels nostres, de família i amics als que durant uns mesos sols hem sentit per mitjà del telèfon o a través de les pantalles en els moments de videoconferències gràcies a la tecnologia.
Hi ha molts aspectes que ara s’obren i ens trobem gestionant com a persones i, també, com a família: el contacte després de tants dies confinats amb l’exterior. Veure i sentir altre cop la màgia de les abraçades entre avis i néts i ser conscients que aquest acte que des del naixement ha estat casi automàtic ara esdevé al primer instant màgic i el més valuós del món i, alhora, estrany per trencar la distància imposada encara ara dels dos metres. Sento alegria i neguit en cada retrobament que aquests dies visc; retrobar els meus pares que ja són grans després de 4 mesos i mig de distanciament, no puc evitar pensar que he fet tot el que necessitava fer abans de veure’ls, cuidar el meu cercle de contactes, mantenir les mesures d’higiene i distanciament i l’ús de mascareta en totes les meves sortides laborals i personals abans de retrobar-nos.
La necessitat vital de cuidar la vida dels meus és un sentiment que va venir amb el covid-19 i que continua latent en el meu actuar, com també ho és des de llavors, estar en contacte permanent amb la possibilitat de pèrdua d’aquells que estimo des del lligam de la sang ( pares i germana pertanyents a l’estrat de persones vulnerables per patologies prèvies i actuals) i, tot i que els infants siguin el col·lectiu menys vulnerable em trobo sovint mirant el meu únic fill i lluitant internament amb pensaments tramposos que em dolen i als quals decideixo conscientment deixar passar i escoltar el seu fons: la meva por a la pèrdua i la necessitat de control. Sento que aquí és on podem agafar el tresor d’aquest moment, la vida, el batec present i entendre que alguns caràcters patim més quan perdem control, sentir que no tinc el control m’atabala, és per mi una sensació desagradable fins que em rendeixo a l’evidència, a la vida, i llavors l’angoixa desapareix i sento que amb cada respiració m’eixamplo, la respiració que era curta i ràpida va canviant i els meus pulmons s’omplen, i mica a mica la respiració esdevé més profunda, lenta i tota jo m’aquieto i retorno a l’instant present: als nens de casa, a la persona que estimo i és el meu company de viatge en aquesta travessia, i als meus orígens que tot i la distància col·loco altre cop al batec tranquil del cor i al desig de continuar amb ells fins que la vida ho decideixi, aprenent encara de la nostra relació i de l’amor que sento com a filla i germana.
Aquests dies de retorn al contacte amb l’altre m’han recordat més que mai les meves ombres, i agraeixo que sigui capaç de retrobar les meves llums. Agraeixo poder-me retrobar amb les unes i les altres equilibrant així la balança, sentint l’angoixa del pol on les pors em vencen, i el camí a recórrer internament per arribar al punt mig i no fugir ràpidament a l’altre extrem, on sento l’amor per haver estat afortunada amb el que sí que tinc avui. Poder aprendre de mi, del que necessito per mica a mica retornar al món, al contacte, als altres sense haver de fer-ho amb por i per auto imposició.
La vida implica la mort, i haver mort és haver viscut prèviament. Aquests dies on l’incert i el desconcert del covid-19 ens ha passat per damunt, amb pèrdues de sers estimats modificant el seu comiat en el moment del dol, les alteracions de rutines, hàbits i modes relacionals, vull tornar a gaudir dels retrobaments i cuidar de la manera que senti que necessito a mi i als meus en la meva incorporació a aquesta “nova normalitat”.
Sento que el meu aprenentatge és la capacitat de sostenir la incertesa i gaudir del present i de les relacions humanes.
Finalment, acabaré amb una cita que per mi té molt a veure amb el que d’aquest dies n’estic aprenent. Desitjo que cadascú faci i trobi el seu camí de tornada a ell i als altres en aquesta “nova normalitat”, i que en aquest retorn tots hàgim aprés i continuem aprenent i creixent. Feliç desconfinament i bon estiu 2020!
Viu com si anessis a morir demà.
Aprèn com si anessis a viure sempre.
-Gandhi-
Imma Reig Vilarrubla