El que vull i el que em va bé

Posted on Posted in Articles

Aprofitant l’inici d’any, moment en el qual molts de nosaltres ens fem bons propòsits, parlaré sobre allò que vull i allò que em va bé. És a dir, allò que em ve de gust, el que em crida, el que desitjo versus allò que serà sa per a mi, allò que m’anirà bé.

Crec que és una dualitat que tots hem sentit en més d’una ocasió: per què em decideixo, per allò que “em demana el cos” o per que sé que serà millor per a mi? Per posar un exemple senzill: em ve de gust menjar-me un pastís, però sé que m’anirà millor una peça de fruita. A quina part meva satisfaré i a quina frustraré?
En aquesta mena de situacions també entra en joc el factor de la visió a curt, mitjà o llarg termini. Si penso a curt termini, és més fàcil que em decanti pel que em ve de gust, no obstant això, si la meva visió va més enllà i tinc en compte com em sentiré en un futur, l’opció del que em va bé guanya punts de ser l’escollida.

Vull esmentar també que, quan parlo d’allò que em va bé, dono per fet que és alguna cosa que jo sé, que tinc comprovat i que és un fet fruit de la meva experiència i no un “deuria” imposat des de fora. És a dir, que forma part del meu coneixement i de la meva escala de valors i no es tracta d’un judici extern amb el qual no estic d’acord, però que m’he empassat (el que en gestalt anomenem introjecte). Allò que em va bé no té a veure amb les normes socials ni amb la moral, sinó amb la meva experiència i autoconeixement.

Aquest tipus de dualitat em recorda, en part, al concepte gestàltic de gos de dalt i gos de baix, encara que amb matisos ja que, entre altres diferències, en el cas que jo exposo, allò que em va bé, com he esmentat abans, no té a veure necessàriament amb la moral i menys encara amb els introjectes. El gos de dalt fa referència al policia, a la moral, als “deuries”, és el manaire. I el gos de baix, el manat, lluita per satisfer els nostres instints, desitjos i necessitats.

En aquesta divisió hi ha un funcionament entre totes dues parts que es manté i és que, com més fort i exigent és el gos de dalt, més es rebel·la el gos de baix. De manera que obligar-nos a fer alguna cosa per la via de la imposició rara vegada funciona, ja que el gos de baix sol sabotejar la decisió, tal vegada no de manera oberta, però sí a través d’oblits o procrastinació.

És important que puguem donar-los veu, escoltar a totes dues parts, sense tractar de fer-ne callar a cap i sentir la lluita interna en la seva plenitud per a saber on estem, què ens passa i poder decidir finalment què volem fer en aquesta ocasió. Ens va bé veure i escoltar a aquestes dues parts nostres i establir un diàleg entre elles de manera que puguin arribar a un acord i passin a col·laborar en lloc d’estar competint.
Aquesta lluita, així com la indecisió i l’ansietat que comporta s’alleugen quan ens acceptem de manera completa, quan acceptem a aquestes dues parts en lloc d’idealitzar a una i sotmetre o demonitzar a l’altra. Perquè pugui donar-se un canvi, primer hem de poder prendre la realitat sencera, tal com és. Acollint a totes dues parts i donant-los espai per a, posteriorment, arribar a un acord i alinear-les prou com perquè puguin enfocar-se cap a un objectiu comú.

Això, evidentment, no és sempre fàcil i moltes vegades ens tocarà sostenir la lluita interna fins que puguem dialogar i pactar. En aquest cas, no decidir és també una decisió, la decisió de donar més espai al diàleg amb la finalitat d’arribar a un acord, encara que no sigui de manera immediata ja que es tracta d’un procés. Prendre el camí del mig, aquell que podem prendre en aquest moment sense passar per sobre de les nostres necessitats ni ser totalment indulgents amb nosaltres mateixos en relació al que desitgem. I, sobretot, com esmentava abans, prendre el camí que podem prendre, més enllà del que ens agradaria, fer allò que podem fer en aquest moment, més enllà d’ideals. Estar amb el que és, més enllà del que ens agradaria que fos.

I, per a finalitzar, vull recordar també el fantàstic que és quan el que vull i el que em va bé està alineat. Quan el meu cos em demana allò que serà bo per a mi i tot flueix!

Us deixo amb una brevíssima i directa frase de Fritz Perls (metge neuropsiquiatra, psicoanalista i creador, juntament amb la seva dona Laura Perls, de la Teràpia Gestalt): “Sigues com tu ets.”

Feliç any 2020!!

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.