La gestió de l’enuig

Posted on Posted in Articles

En aquesta ocasió escriuré sobre l’enuig, més concretament, sobre com el podem gestionar. Independentment del nostre caràcter, tots ens enfadem de tant en tant. Hi ha qui ho fa més sovint, uns ho fan de forma explosiva, uns altres més suaument, hi ha qui sent que quan està enfadat té més energia i també aquells que, per no sentir-se còmodes amb aquesta mateixa energia, són més proclius a la tristesa, una tristesa que, en realitat, amaga un gran empipament. Fa ja uns anys em van explicar un conte de Jorge Bucay sobre la tristesa i la ràbia i com totes dues emocions, per distracció, havien intercanviat les seves robes després d’un bany en una llacuna i, des d’aquell moment, caminen per la vida amb els seus vestits intercanviats. Diuen que és per aquest motiu pel que, a vegades, la tristesa amaga ràbia i la ràbia amaga tristesa (Us deixo un enllaç per si voleu escoltar el conte original narrat per Jorge Bucay: https://www.youtube.com/watch?v=GJdgEBkpF4M).

En tot cas, avui parlaré de la ràbia, de l’enuig i de la seva gestió, independentment del que amagui darrere. La ràbia és una emoció que sol ser intensa, enèrgica, ràpida i, en moltes ocasions, fa que no puguem veure clarament la realitat quan estem posseïts per ella. Si no hi posem atenció, és possible que ens porti a actuar, millor dit, a reaccionar de forma impulsiva, sense que hàgim tingut temps per a sostenir-la, refredar-nos i poder respondre de forma meditada. Aquesta és per a mi una de les formes que pot prendre un enuig, el de reaccionar impulsivament i vomitar tota la fúria que portem dins sobre la persona que sentim que ens ha provocat aquesta emoció (per la seva culpa…). Precisament aquest “per la seva culpa” ens porta a sentir-nos amb dret de bolcar en l’altre aquesta sensació tan desagradable en lloc de tractar de sostenir-la, mirar-la, i sentir-la abans d’expressar el nostre enuig d’una forma més constructiva. És molt temptador quan ens sentim amb tota aquesta energia i plens de raó treure la ira sense cap filtre, de fet, en un primer moment ens podem sentir alleujats després de fer-ho, no obstant, cal tenir present que això no és innocu. En moltes ocasions, presos per l’enuig, podem exagerar la situació i, fins i tot, dir coses que no pensem i això malmet la relació. Per a no haver de gestionar l’emoció i quedar-nos més tranquils nosaltres, ferim a l’altre i a la nostra relació amb ell.

Una altra opció és empassar-nos el que sentim, fer veure o convèncer-nos que no passa res i, en aquest cas, som nosaltres els que ens danyem. Podem dir-nos que és per a no perjudicar la relació, però jo crec que, en realitat, és per a no haver de gestionar l’enuig. A més, en fer això, és molt fàcil que guardem rancor a l’altre i, en algun moment, li passem la factura, probablement, per algun fet que en altres circumstàncies no ens molestaria de la mateixa manera. Aquesta forma d’actuar ens danya a nosaltres i, possiblement, acaba perjudicant també l’altre, encara que sigui arran d’un altre motiu, ja que porta la càrrega de l’emoció reprimida, fins i tot si és inconscientment.

Evidentment que hi ha moltes altres formes de reaccionar (per exemple, mostrar-se passiu – agressiu mentre neguem a l’altre que ens estigui succeint alguna cosa), però per a mi les més representatives i polars són el vomitar o empassar l’enuig. En el primer cas bolquem cap a fora les nostres emocions i en el segon les empassem i el que tenen en comú totes dues formes és que en cap de les dues situacions ens donem el temps i l’espai per a gestionar-les primer.

Segons la meva experiència, el punt més important en la gestió de l’enuig és el tenir la capacitat de sostenir el que ens està passant, deixar que ens refredem per a poder valorar amb més objectivitat la situació, veure si estem posant fora una mica del que som responsables o, almenys, corresponsables i així, d’aquesta manera, poder expressar el nostre empipament a voluntat i d’una forma constructiva. Aquesta forma requereix d’un major esforç ja que és molt més còmode obrir les comportes de la nostra ira i pensar que després ja arreglarem els danys. O bé, tot el contrari: convèncer-nos que no passa res, que no hi ha per a tant, ja que d’aquesta manera tampoc hem d’estar en contacte ni responsabilitzar-nos d’aquesta emoció que ens resulta desagradable, ens desconnectem i ja està.

Com us deia, aquestes opcions poden semblar més fàcils a curt termini, però resulten nocives i deixen petjada a mitjà, i no tan mitjà, termini. Una de les formes en què podem donar-nos espai és estar en silenci, sense intentar fer ni resoldre res en un primer moment i, simplement, sostenir el que sentim tractant de no donar-li ales a la nostra ment que es sent plena de raó. Una vegada hem pogut estar en contacte amb l’emoció, sense anar-li insuflant més energia amb les nostres certeses i raons, podrem veure la situació amb una mica més d’imparcialitat i reapropiar-nos de la nostra aportació a aquesta situació. Així estem més en contacte amb la realitat ja que la fúria, tal com jo ho veig, ens allunya de la realitat en la mesura en què ens fa una mica cecs.

Una vegada fet això, podem expressar el que sentim, tractant de no culpabilitzar ni ferir a l’altre, exposant els nostres sentiments i marcant els nostres límits de forma constructiva i de manera que, tal vegada, acabi millorant la relació en lloc de deteriorar-la.

Finalment, m’acomiado amb un breu text de Thich Nhat Hanh (monjo budista i activista per la pau) que resumeix l’exposat d’una forma molt clara: “Estic decidit a no parlar quan la ira es manifesta en mi. Practicaré la respiració conscient i caminar per a reconèixer i mirar profundament en la meva ira. Jo sé que les arrels de la ira es poden trobar en les meves percepcions errònies i la falta de comprensió del sofriment en mi mateix i en l’altra persona. Parlaré i escoltaré d’una manera tal que m’ajudi a mi mateix i a l’altra persona a transformar el sofriment i veure la manera de sortir de situacions difícils.”

 

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.