En aquesta ocasió, donat l’inusual moment que ens ha tocat viure, dedicaré aquest post al confinament. El tema del confinament es pot abordar des de molt variades perspectives i, en aquest cas, jo ho faré des d’aquells aspectes d’aquesta vivència que aquests dies se m’estan fent més figura (terme gestàltic per a denominar allò que destaca entre la resta, allò que està en primer pla). La meva intenció és compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre el moment actual.
Per a començar, destacaria que la situació suposa una gran novetat, és quelcom que no hem viscut anteriorment i, per tant, no tenim cap mena de referent. És a dir, cadascun de nosaltres ha hagut d’anar descobrint, dia a dia, com es sent i com pot gestionar, de la millor forma possible per a ell, aquesta situació.
També és impactant la rapidesa amb la que ha succeït, no hem tingut un període d’adaptació, no hem anat entrant sinó que ha estat de cop. Per a mi, un dimecres era impensable l’haver d’estar tants dies a casa, encara que ja començava a entreveure que “la cosa anava de debò”, i un dissabte s’iniciava el confinament.
És important destacar també que es tracta de quelcom sobre el que no tenim control, en l’aspecte que no sabem exactament com evolucionarà, quan podrem reprendre realment el nostre dia a dia habitual ni de quina forma serà. En alguns casos tractem de fer prediccions basant-nos en la informació que rebem, però la realitat és que tot és força incert i això pot ser difícil d’assumir.
És a dir, que estem afrontant una cosa nova, sobre el que no tenim massa control i que arriba de sobte, sense possibilitat d’adaptació. Per descomptat, tot això són potencials factors estressants.
A causa del confinament, cadascú s’ha trobat amb la seva realitat. Ens ha tocat assumir qui som i la vida que tenim. D’alguna manera és com deixar de costat les distraccions i haver de mirar cap a dins. Almenys, és una gran oportunitat per a fer-ho. El que vull dir és que és com una gran lupa, allò al que, en el nostre dia a dia, no parem molta atenció o no volem veure, es posa damunt de la taula i és difícil mirar cap a un altre costat. Qui viu en família i té problemes de parella o de relació amb els seus fills, ja no ho pot ocultar amb moltes hores fora a la feina o amb moltes activitats. Toca afrontar, ja que, en aquesta situació, és molt més difícil fugir. Qui viu sol es troba amb ell mateix i també té difícil fugida ja que no pot omplir el dia d’activitats amb altres persones o desconnectant “cap a fora”. És moment de relacionar-se amb un mateix i veure en quina mesura ens podem fer realment companyia. Aquest retir obligat és una oportunitat per a veure’ns millor, a nosaltres i al nostre sistema familiar. I, una vegada vist, treballar-ho. Tenim la possibilitat de “millorar-nos”, a nosaltres i a les nostres relacions per a estar més en pau i poder aportar quelcom millor de nosaltres quan tornem als carrers.
Per descomptat podem mirar d’evadir-nos, hi ha moltes maneres de fer-ho, però sembla que el moment no convida a això sinó a mirar, veure, explorar i afrontar. A provar coses noves, maneres diferents i donar amb allò que ens senta millor a nosaltres i al nostre entorn. També és un moment per a pensar més enllà de nosaltres mateixos, d’agrair als qui estan sortint al carrer i posen en risc la seva salut per al nostre benefici. I pensar en què podem aportar nosaltres, a qui podem fer-li la vida una mica més fàcil. Aquest moment ens convida i ens ofereix la possibilitat de treballar la solidaritat.
D’altra banda, és un moment dolorós i especialment difícil per a aquelles persones que han perdut a un ésser estimat i a més no l’han pogut acompanyar ni acomiadar com voldrien. Em sembla tremendament dur que hi hagi persones que morin soles i que les seves famílies no puguin acomiadar-les, que no puguin consolar-se junts ni tinguin la possibilitat de realitzar els esdeveniments habituals en aquests casos que, des del meu punt de vista, són molt reconfortants i ajuden a iniciar el període de dol, com comento en el meu article sobre pèrdues i dol (http://respirat.com/ca/perdues-i-dol/). També tinc present i vull anomenar la dificultat a la qual s’enfronten les persones malaltes que han d’estar soles en hospitals o a casa, així com les que s’han de mantenir aïllades del seu nucli familiar, aquells amb qui conviuen, per a protegir-los.
No puc deixar d’esmentar l’impacte sobre l’economia, concretament sobre els llocs de treball. En molts casos els ingressos s’han vist molt disminuïts (en els pitjors casos, reduïts a zero) per la situació i, tenint en compte el fet que no sabem fins quan durarà, ni de quina manera es farà realment el retorn a la normalitat, això augmenta la sensació d’inseguretat i angoixa.
Un efecte positiu d’aquesta situació és que la terra s’està beneficiant del nostre confinament. Ha baixat la contaminació, s’està reduint la grandària del forat de la capa d’ozó, els animals estan recuperant espais, l’aigua marina es neteja, etc. Una de les cares amables d’aquest tancament és la recuperació del planeta.
Finalment, m’agradaria parar esment sobre un dels més grans aprenentatges que crec que ens estem emportant d’aquesta experiència: el valorar allò que és quotidià, és a dir, el poder veure als nostres amics i familiars, els petons i les abraçades, un bon sopar amb els amics, passejar per la platja i banyar-se al mar, anar a veure una obra de teatre o un concert, una excursió per la muntanya i tantes altres coses que abans eren habituals i de fàcil accés i que actualment podem valorar molt més.
Us deixo amb un poema que es diu que és de Mario Benedetti i em sembla molt inspirador en aquests moments:
Cuando la tormenta pase
Y se amansen los caminos
y seamos sobrevivientes
de un naufragio colectivo.
Con el corazón lloroso
y el destino bendecido
nos sentiremos dichosos
tan sólo por estar vivos.
Y le daremos un abrazo
al primer desconocido
y alabaremos la suerte
de conservar un amigo.
Y entonces recordaremos
todo aquello que perdimos
y de una vez aprenderemos
todo lo que no aprendimos.
Ya no tendremos envidia
pues todos habrán sufrido.
Ya no tendremos desidia
Seremos más compasivos.
Valdrá más lo que es de todos
Que lo jamás conseguido
Seremos más generosos
Y mucho más comprometidos
Entenderemos lo frágil
que significa estar vivos
Sudaremos empatía
por quien está y quien se ha ido.
Extrañaremos al viejo
que pedía un peso en el mercado,
que no supimos su nombre
y siempre estuvo a tu lado.
Y quizás el viejo pobre
era tu Dios disfrazado.
Nunca preguntaste el nombre
porque estabas apurado.
Y todo será un milagro
Y todo será un legado
Y se respetará la vida,
la vida que hemos ganado.
Cuando la tormenta pase
te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores,
como nos habías soñado.
Miriam Sans