En el post d’aquest mes us parlaré de les polaritats a la gestalt i de com per a la teràpia gestalt aquestes formen part important de la personalitat. A gestalt utilitzem les polaritats com a eina de treball, on podem experimentar que el saludable per a la persona és integrar en lloc d’alienar. Sovint, aquesta part de la personalitat que ens fa patir o no volem veure com pròpia i alienem (posem fora o en els altres) si la integrem ampliem els nostres recursos. Llavors ampliem la nostra capacitat d’adonar-nos, triant lliurement la nostra resposta enfront del que la vida ens ofereix en lloc d’actuar per por, evitació o rebuig.
Si busquem la definició de polaritat, segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola trobem: Polaritat: condició del que té propietats o potències oposades, en parts o direccions contràries, com els pols.
Fritz Perls (creador de la teràpia gestalt) agafa de l’autor Friedlander el concepte del punt cero d’indiferència creativa o punt d’equilibri entre oposats. Per a Perls les polaritats són extrems d’identificació, quan un s’identifica amb un extrem rebutja a l’altre i el viu com a estrany a si mateix. Quan fem el procés d’integració admetem tots dos extrems (pols) com a part de nosaltres, som capaços d’identificar-nos amb ells i perquè això pugui succeir el punt on podem anar d’un extrem cap a un altre és el punt zero, quan ens instal·lem en el centre som capaços de triar un extrem o un altre segons sigui la situació que vivim. D’altra banda, per a poder situar-nos en el centre fem prèviament tot un treball de diferenciació, ja que si els pols no estan diferenciats no pot haver-hi integració. Quan som capaços d’integrar trets oposats completem més la persona i desapareix la divisió interna.
Alguns exemples de polaritats en la personalitat són agressió/submissió, crueltat/amabilitat, part masculina/part femenina de cada persona, ressentiment/apreci, contacte/retirada, gos de dalt (opressor)/ gos de baix (oprimit), etc. Com a eina de treball a gestalt utilitzem la tècnica de la cadira buida on el que es pretén és establir un diàleg entre les parts diferenciades (pols) i integrar-les, posant-nos en un lloc i en l’altre aconseguim un adonar-nos psíquica i corporalment que ens permet sentir com a propi allò rebutjat o temut per a després tornar al centre. En paraules del propi Perls “Si el contacte és massa prolongat es torna inefectiu o dolorós; si la retirada és massa prolongada, interfereix en el procés de vida”.
Si ens fixem un moment en la part emocional, també podem adonar-nos com deia l’autor Kurt Goldstein (va estudiar els danys cerebrals en les persones) que “la integració és forçosa en un organisme sa i complex. Només implica conflictes quan la funció bloquejada es fa crònica i no està disponible en cas de necessitat”. En l’emocional succeïx el mateix, l’extrem no acceptat (el socialment considerat com a sentiment negatiu, per exemple odi, rancor) a més de no estar disponible quan fa falta ens pertorba i inquieta i dificulta el poder viure amb plenitud l’extrem oposat, l’emoció oposada (amor, estima).
Des de l’òptica de la teràpia gestalt conviuen en un mateix camp el món intern i la conducta de les persones, les sensacions corporals i les emocions, l’acció corporal i el pensament, etc. A gestalt diferenciem per a poder veure quines són les parts que impedeixen que la situació avanci de manera natural (auto regulació) i poder així treballar en la direcció de la integració.
Acabaré el post d’aquest mes amb paraules del propi Perls que resumeixen perfectament el tema d’avui i una cita d’Heràclit en sintonia amb el comentat. Feliç i fructífer octubre. Fins aviat!
La filosofia bàsica de la Psicoteràpia Gestalt és la naturalesa entre diferenciació i integració. La diferenciació condueix per si mateixa a les polaritats. Com dualitats que són, aquestes polaritats lluitaran entre si i es paralitzaran unes a unes altres. Integrant els trets oposats, aconseguirem que la persona es completi de nou.
Fritz Perls
Lo viu i lo mort són una mateixa cosa en nosaltres, el despert i l’adormit, el jove i el vell: l’un, mogut de lloc, és l’altre. I l’altre, al seu lloc retornat, és l’un.
Heràclit