El silenci

Posted on

En aquest post parlaré sobre el silenci, un tema que he tingut molt present al llarg d’aquest estiu. Fa ja diversos anys, més o menys una dotzena, que formo part d’un grup de ioga meravellós en el qual no només practiquem asanes, visualitzacions i meditació, sinó que tenim la sort de comptar amb una amorosa i experta mestra que sempre va més enllà i, entre altres coses, cada any proposa un tema que ens acompanya durant tot el curs. Algunes vegades hem treballat els xacres, altres nocions de la medicina tradicional xinesa, en altres ocasions els yamas i els niyamas (regles de conducta per a ioguis enfocades en una formació moral) i aquest any el tema sobre el qual hem parat esment ha estat el silenci.

El que em porta a voler escriure sobre el silenci, no és només que m’hagi acompanyat durant aquest any, sinó especialment l’haver-me adonat de que poc he estat en silenci al llarg d’aquest estiu.

En primer lloc, m’agradaria concretar a què em refereixo quan parlo de silenci. Les dues primeres definicions de la RAE són: “Abstenció de parlar” i “Falta de soroll”. Tal com jo ho veig, hauríem d’afegir-hi “tant extern com intern”. És a dir, el silenci al qual jo em refereixo, no és només l’absència de soroll extern, sinó també del soroll intern, d’aquesta veu que constantment està pensant o fantasiejant. O, si mes no, el convertir-nos en observadors d’aquesta veu, com quan meditem.

Aquest silenci del qual us parlo és, com apuntava la meva mestra, molt més que l’absència de soroll. És alguna cosa per dret propi, no per absència d’una altra cosa, encara que sí que són necessàries les absències. No és el no-res i, de fet, és la possibilitat que sigui qualsevol cosa. D’alguna forma em recorda al buit fèrtil de la gestalt (després de cada experiència hi ha una etapa on hi ha alguna cosa que ha acabat del tot i al mateix temps hi ha alguna cosa que no ha començat veritablement, és el moment en què tot és possible).

Durant aquest silenci estem inevitablement en contacte amb nosaltres, no hi ha distraccions, pensaments ni judicis. Això ens permet posar atenció en coses que, d’altra manera, ens passarien inadvertides. Deixant aquests espais de silenci, permetem que sorgeixin coses que sinó no tindrien espai, és la forma de poder escoltar allò que ens queda per expressar. És una manera de conèixer-nos millor.

Del que m’he adonat aquest estiu ha estat de quant em costa buscar aquests espais. De com omplo cada moment d’alguna acció, pensament o fantasia, tret que hagi decidit asseure’m a meditar i, fins i tot això, m’ha costat molt. Prefereixo fer visualitzacions o ioga nidra, en definitiva, alguna cosa que mantingui la meva ment ocupada.

Se m’ha fet especialment clar aquest últim mes ja que, en estar de vacances, he tingut més temps per a mi i ho he omplert amb “el fer”. M’he sentit satisfeta d’anar traient assumptes del meu llistat de temes pendents ja que sentia que així aprofitava el temps. He fet esport, com una forma de cuidar-me i, fins i tot quan passejava per la platja, en molt poques ocasions intentava parar el meu discurs intern, normalment estava pensant o fantasiant. També he dedicat molt de temps a la música i a la lectura, una cosa fantàstica que, alhora, em permetia continuar omplint-me de sons i paraules. O a estar amb els meus amics i família, cosa que m’encanta, m’omple i no ho he acompanyat precisament de silencis (també pot haver-hi silencis compartits).

En definitiva, de tots els plans possibles, l’estar una estona amb mi en silenci ha estat el menys atractiu per a mi aquest estiu i, no obstant això, sé que em fa molt de bé i que em resulta necessari per a poder deixar espai i que sorgeixi allò que, entre tant soroll i acció, no aconsegueixo escoltar.

Crec que, en general, la majoria de nosaltres omplim el nostre temps lliure de sorolls, evitant escoltar-nos. I no em refereixo a parar esment sobre alguna cosa que ens preocupa o sentir el que ens dol, entristeix o espanta, sinó a escoltar sense saber que hi ha, escoltar aquest buit fèrtil en el qual tot és possible i no sabem que sorgirà.

En paraules d’una amiga: “el no dir obre espais perquè parli l’ésser”.

A manera de comiat us deixo un breu escrit sobre el silenci de Lucrecia Astronauta (una dona que escriu amb tremenda sensibilitat i profunditat) que em sembla molt inspirador:

Es necessita silenci, absolut silenci.
Silenci en les nits de lluna, silenci sota el recer del sol.
Es necessita silenci per a escoltar la nostra respiració,
silenci per a sentir el ritme dels batecs del cor.
Es necessita silenci per a comprendre, 
per a furgar, per a despertar.
Es necessita silenci per a calmar, per a plorar, per a deslligar.
Es necessita silenci, silenci per a parlar amb una mateixa.
Silenci per a buidar, silenci per a equilibrar.
Es necessita silenci per a escoltar el mar,
silenci per a niar, silenci per a renéixer. 
Es necessita silenci, molt de silenci per a poder descansar i tornar a començar.

Desitjo que un nutritiu i fructífer silenci us acompanyi en la vostra tornada de les vacances!

 

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.