Pèrdues i dol

Posted on

Arran de la inesperada mort del meu oncle, he decidit dedicar, en la seva memòria, aquest post a la pèrdua i el dol. No serà un article teòric sobre el dol i la gestalt, que potser escriuré en un futur, sinó més aviat un escrit fruit de la meva pròpia vivència que vull compartir amb vosaltres.

Crec que el procés de dol o, almenys, part d’ell és diferent si es tracta d’una pèrdua de la qual ja teníem coneixement (p. ex. arran d’una malaltia o persones amb edat molt avançada) o si és alguna cosa que succeeix de sobte, sense previ avís. En aquest segon cas, quan succeeix de sobte, l’acceptació sol ser una mica més difícil i, en un primer moment, quedem en estat de xoc i sembla que no pugui ser cert. Em costa fer-me a la idea que ja no veuré més a aquesta persona i, paral·lelament, puc començar a repassar que és l’últim que li vaig dir, quan ens vam veure i que vam fer en aquesta trobada, o qualsevol altre tema que pugui sentir com a pendent.

Encara en estat de xoc, cal fer front als tràmits administratius i logístics (tanatori, funeral, últimes voluntats) i els familiars més directes es troben davant una situació que, en la majoria dels casos, desconeixen i en un estat en que la ment no està serena per prendre decisions. D’altra banda, el fet d’haver de gestionar aquests aspectes del comiat ajuda, d’alguna manera, a no deixar-se anar i pot ser un al·licient per mantenir-te a flotació en un moment realment dur.

Davant aquesta situació, el que més m’ajuda i em reconforta és estar amb les persones que comparteixen la pèrdua, en aquest cas, la meva família. Tinc la sensació que són els únics que poden entendre què m’està passant i em ve de gust estar amb ells per acompanyar-los també en el seu dolor. És curiós, però la mort porta també amor i vida pels que ens quedem, al marge de dolor, per descomptat. En aquests moments, valoro més que mai a la meva família i sento la necessitat de tenir amb ells un contacte més proper del que tenia abans. Com em va dir la meva mestra de ioga; “aquest és el regal que ens deixen els que se’n van”. I ho sento cert, ha estat un gran regal el ser més conscient de l’amor que sento per la meva família i de les meves ganes d’estar amb ells.

Així que, junts, acomiadem al nostre ésser estimat, primer en el tanatori i després en el funeral. Allí, de nou, sensacions estranyes donada la dificultat que suposa assumir la mort sobtada d’algú que sempre ha estat a la meva vida. Em semblava veure’l entre els amics i familiars que ens visitaven. I, en veure’l al taüt, tenia la sensació de que s’anava a aixecar a qualsevol moment. Quan ja estava més feta a la idea, de sobte, m’adono que quan tanquin el taüt ja no el tornaré a veure més, ni viu, ni mort. I comença un nou comiat, la del cos, la de la imatge. Hi ha persones que prefereixen no veure’l i conservar el record que tenen d’ell. En el meu cas volia estar el més a prop possible del meu oncle, així que vaig anar entrant a la sala i no em vaig acomiadar d’ell, del seu cos, fins a l’últim moment, just abans de la missa.

És cert que reconforta estar en família i, alhora, també escalfa el cor veure a tants amics i familiars acomiadant-se d’ell i acompanyant-nos. Una vegada més, un regal del que marxa: el retrobament amb persones que veiem poc, però a les quals apreciem i ens alegra veure, encara que “llàstima que sigui en aquesta situació”, com comentem mentre ens saludem. Per mi la missa és dels moments més emotius, és gairebé, gairebé, l’últim adéu. Em costa deixar-me tocar per les paraules, però la música arriba on les paraules no ho aconsegueixen i, amb la música de piano i violí, em trenco.

L’últim adéu és només pels més propers, o així ho entenc jo. I anem al cementiri per la incineració, l’enterrament o les dues coses. Aquesta és la part més estranya ja que mentre la família plora en intimitat la perduda, uns manobres posen ciment als maons que segellaran el nínxol i la barreja de la part emocional i la pràctica se’m fa tan rara que em sento, com a poc, desubicada. Encara que, amb la família al costat, així que també reconfortada i acompanyada.

Sembla que aquí acaba el comiat i, per a mi, el pitjor comença l’endemà, quan els tràmits i el comiat s’han acabat, la vida segueix, però jo no estic “bé”. Segueixo trista, em sento estranya i ja no hi ha un protocol a seguir ni més reunions, ni comiats. Llavors és quan sento que em toca començar a gestionar realment la pèrdua. Quan em trobo tota sola amb el dia a dia, sense rituals ni tasques pendents. Tot segueix, com si no hagués passat res, però jo segueixo plorant quan m’aixeco, no estic “normal” i, sí, ha passat alguna cosa.

Abans, en alguna ocasió, recordo haver pensat que em semblava innecessari tant ritual, però ara sento que, més enllà de temes religiosos, és d’ajuda el tenir un protocol a seguir que et permet acomiadar-te de qui ja ha marxat i estar en família en un moment tan difícil. Per mi té sentit i ajuda el saber que “toca” fer quan no saps que fer. I també ajuda a estar amb qui vols estar, perquè així és com està organitzat.

Abans d’acabar, m’agradaria destacar un últim regal que ens fa qui marxa i és que al posar-nos en contacte amb la mort ens posa també en contacte amb la vida, ja que són dues cares de la mateixa moneda. I, de sobte, el cel és més blau i em sento més sensible a tot, al que és dolorós per descomptat, però també a allò que es bonic, al que és amorós. És com si aquesta pèrdua m’hagués obert una mica més el cor. I el dol segueix i em sento estranya i tinc pressa perquè s’acabi, però no s’acaba i sé que haig de donar-li temps. Temps i espai per poder transitar-ho de debò perquè, aquests records que ara m’entristeixen, puguin convertir-se en el que realment són, records que m’entendreixen, emocionen i em generen agraïment i amor. Com ja sabeu, no hi ha altra forma de fer-ho, només a poc a poc…

 

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.