La família, una possibilitat d’aprenentatge

Posted on

En aquestes línies ja de tardor i de tornada a les rutines vull parlar-vos sobre la família i les seves particularitats, entenent que el camp familiar esdevé un conjunt de camps interpersonals que molts cops se superposen entre si tal com esmenta l’autor Mc. Conville (psicòleg clínic). Al llarg dels següents paràgrafs compartiré amb vosaltres reflexions, pensaments i conceptes apresos i viscuts fruit alguns de la meva experiència professional i d’altres de la meva experiència vital actual.

Amb l’arribada de la tardor tornen totes les rutines i a l’igual que en la natura, els paisatges interns es preparen per a un gran canvi, nous aprenentatges fruit de les noves situacions que la vida ens oferirà dins el mateix nucli familiar on tots aprendrem i ens adaptarem en paral·lel a les noves llums, regulacions del son, colors i olors que la natura també ens presentarà.

Tal com diu Mc. Conville, nosaltres entendrem la família com un tot, un medi on s’organitzen altres camps de relació entre dues o més persones que conformen la família i on els canvis en el comportament d’un dels seus membres provoquen la reorganització de tot el camp familiar. Des de la òptica gestàltica la família pot considerar-se un mitjà de contacte, un context on els nens aprenen i desenvolupen tot un conjunt d’eines bàsiques de contacte i també un estil de contacte amb l’altre. El camp familiar és el lloc d’entrenament dels nens per aprendre a organitzar la seva experiència individual i vital i gestionar-la, alhora, en les seves interaccions amb els altres. La teràpia familiar Gestalt reconeix i entén que una família viu i es relaciona de forma sistèmica, com un sistema on els seus membres desenvolupen uns rols determinats i interaccionen entre ells sistèmicament.

L’estructura de la família no és estàtica i ens ofereix a tots els seus membres la possibilitat de renovació, d’adaptació als diferents cicles que anem vivint. Acaba per ser el lloc on gestem com a infants els primers vincles afectius, on se’ns dóna l’oportunitat com a infants de desenvolupar una identitat personal íntimament lligada a la identitat familiar, la qual ens nodreix per afrontar experiències noves, ens ofereix la integració de rols i responsabilitats a mesura anem creixent i també pot ser una oportunitat per fomentar l’aprenentatge i la creativitat individual, així com, també ens ofereix en el model que tenim un modelatge de rols sexuals que ens permetran després desenvolupar els propis.

També m’agradaria compartir que és en el context familiar on apareixen sentiments molt intensos i, on tots i cadascun dels membres, ens enduem alguna desil·lusió que pot generar sentiments d’enuig i por i que justament és saludable que això succeeixi. És així quan ens treballem i transitem les frustracions i ens obrim a nous estímuls que ens ajuden a desenvolupar noves eines que ens ajudaran a tots i cadascun a viure noves experiències i en les futures relacions socials que fem. És en la família, on primer aprenem a expressar allò que necessitem, a intentar aconseguir-ho i a mostrar què estem disposats a aportar per arribar-hi i, alhora, quan no s’obté també aprenem a respondre a les necessitats de l’altre i a les pròpies. Un aspecte important en les famílies i en el procés de creixement dels infants és la manera en què els pares ens mostrem amor entre nosaltres, en cas de romandre junts, o respecte en el cas d’estar separats i, cap als fills. La manera en què ho fem marca el clima emocional del camp familiar.

Continuaré comentant alguns dels aspectes que caracteritzen els sistemes familiars tal com deia Leopoldo Chagoya:

La tendresa i l’enuig esdevenen vitals ja que és important que tots els membres tinguem la capacitat de demanar i donar afecte, que en siguem capaços i ho facilitem i propiciem en tots i cadascun dels membres reforça l’autoestima de les persones. Pel que fa a l’enuig, és saludable que es permeti la seva expressió i no repressió en el sistema familiar, ja que mostrar el nostre desacord i sentiments de ràbia cap a determinades decisions o actituds no implica que l’afecte o vincle essencial entre els membres serà destruït per un fet temporal. Permetre l’expressió de la ràbia permet que el sistema no es carregui i que es transformi aquest sentiment un cop viscut i expressat.

La depressió i la incertesa que es poden donar en determinades situacions vitals que al llarg de la vida del sistema familiar poden aparèixer. En poden ser exemples les morts sobtades d’algun membre/s, les separacions, malalties, etc., plorar-ho junts, viure-ho, no amagar la tristesa i la incertesa que ens produeix el canvi d’escenari enforteix els vincles i ajuda a viure el canvi de manera saludable.

La individualitat i la dependència i la dissolució del sistema, fa referència a què cadascú té necessitats, pensaments i sentiments diferents, que existeixen rols dins del sistema i que aquest neix, creix i és dissol finalment per tornar a la parella o la individualitat dels inicis.

La comunicació, els límits, la rebel·lió i les funcions (que amb el temps es van ampliant) de cada membre dins del sistema i els rols familiars que neixen del vincle són molt importants, ja que tot sistema necessita una fluida i clara comunicació dels seus membres. Pel que fa als límits aquests sorgeixen d’un balanç equilibrat entre permisos i frustracions que es poden acceptar i modificar de forma negociada a mesura les responsabilitats i el creixement dels infants, posteriors adolescents i futurs adults va arribant. El sentiment de satisfacció i pertinença apareix en aquelles famílies on la relació que hi ha entre els seus membres, els límits existents i els rols dels seus membres estan en constant equilibri i adaptació davant dels diferents canvis de cicle que experimenta una família al llarg de la seva vida.

Finalment, voldria dir que tots els moments decisius al llarg del cicle vital d’una família demanden canvis en el concepte d’un mateix i en el sentit d’identitat i negar-ho o negar-s’hi no ens ajudarà ni a nosaltres ni als nostres infants, adolescents i futurs adults davant d’allò que esdevé etern i inevitable: el canvi. I la nostra facilitat o dificultat d’adaptació davant del mateix.

Acabo amb una cita d’Erich Fromm (psicòleg alemany) que d’alguna manera, a mi, em remet al tema d’avui:

Donar produeix més felicitat que rebre, no perquè sigui una privació sinó perquè en l’acte de donar està l’expressió de la meva vitalitat.

Bona tardor a tots, fins aviat!

Imma Reig Vilarrubla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.