La Parella, un món on descobrir-se

Posted on

Avui, en aquesta tornada de vacances de setmana santa, voldria compartir amb vosaltres algunes idees i reflexions sobre la parella des de la pròpia experiència personal i terapèutica. Un món on un més un sumen més que dos com bé diu Joan Garriga en el seu llibre El bon amor en la parella. Un espai on estem en continu creixement co-creant un món en comú des de l’experiència personal i biogràfica de cada membre de la parella.

Quan afirmo que és un espai en continu creixement, em refereixo al fet que la parella pot ser un lloc per al creixement. Un lloc en què ens trobarem amb el repte de revisar alguns dels nostres hàbits, costums i valors. Un espai on fruit del compartir i experienciar junts també ens trobarem amb les nostres pors i exigències que, si no estem atents i conscients, marcaran el rumb de la relació, de la nostra manera de relacionar-nos amb la persona que estimem.

Sovint, he pogut observar que les parelles tenen èxit quan els dos obren el cor i la ment a l’experiència de l’altre, quan s’interessen en l’altre sense enrocar-se en les seves ferides, quan cadascun s’enfronta a les seves pors o a allò que creuen que els dol. És aquí on seguim descobrint-nos i trobant-nos a nosaltres mateixos i a l’altre. A través del vincle amb l’altre, en la intimitat, podem arribar a ser confrontats i despullats en certes ocasions, deixant espai per expandir-nos cap al diferent, incloent com a propi l’aliè, el diferent, reconeixent-ho i respectant-ho en l’altre.

M’agradaria seguir parlant-vos sobre les cinc condicions a revisar per al benestar de la parella segons Swami Prajnanpad (savi hindú), tenint en compte que no hi ha models ideals ni esquemes preestablerts (encara que sí podem reconèixer condicions que faciliten o dificulten la relació), i que cada parella ha de trobar el seu propi equilibri en aquesta aventura del Nosaltres.

– La primera condició és que sigui fàcil, que les coses siguin còmodes i que malgrat la diferència canviem una mica el nostre estil afectiu, sense que arribi a ser un malbaratament d’energia ni s’avanci amb pesades contínuament. És millor ajuntar-nos amb persones que tinguin un estil afectiu que encaixi bé amb el nostre, amb la nostra manera de sentir i viure la vida. El vincle creix en l’intercanvi positiu i fàcil.

– La segona condició és que es tracti de dues naturaleses no massa diferents, en tant que la capacitat d’entendre a l’altre no estigui fora de les nostres capacitats. Ha d’existir la possibilitat d’associació, de complicitat amb l’altre, de manera que puguem junts conscienciar-nos de les diferències i afrontar-les per poder gestionar-les, per tal que finalment ens aproximin en lloc de distanciar-nos, acabant per comprendre i respectar el món de l’altre tant com el propi.

– La tercera condició fa referència al fet que siguem veritables companys, que ens sentim mútuament acompanyats en el camí que fem en comú, el camí que és la vida amb els seus plaers i les seves espines compartint complicitats, peculiaritats, interessos i diferències.

– La quarta implica una confiança plena en l’altre, en el sentit de creure que l’altre vol el nostre bé i que no ens vol fer mal, sabent que qualsevol vincle d’intimitat implica també moments que poden ser desagradables o dolorosos. És important, per tant, sentir que l’altre és bo, que vol el nostre bé i que confiem en ell.

– La cinquena i última és el desig espontani que l’altre estigui bé malgrat les nostres pors o mancances, consisteix a viure la felicitat a través de la plenitud de l’altre.

Continuant amb variables que faciliten el benestar de la parella, m’agradaria acabar amb una petita al·lusió a l’equilibri del donar i el prendre entre tots dos membres de la parella. En paraules de Joan Garriga: “Es tracta de donar el que tenim i podem, i el que l’altre vol i pot rebre i és capaç de compensar d’alguna manera, mantenint-se digne i lliure. Es tracta de rebre només allò que l’altre ens dóna, volent i podent, i que som capaços de compensar d’alguna manera, mantenint-nos lliures i dignes.” (1)  Qui acaba per sentir-se deutor en una relació no està lliure i qui se sent creditor (amb drets sobre l’altre) tampoc és lliure.

Amb el desig que les paraules escrites avui us hagin aportat alguna cosa, nova o coneguda, sobre la que mirar-vos i mirar a qui estimeu, m’agradaria acabar amb el que va escriure Fritz Perls i que es coneix com l’oració gestáltica. Tot i que tracta sobre qualsevol tipus d’interrelació humana, en el meu cas tant personal com professionalment, em transporta a aquell espai on com a parella desitjo moure’m i créixer de forma habitual. Fins aviat!

 

Jo faig lo meu i tu fas lo teu.

No estic en aquest món per omplir les teves expectatives.

I tu no estàs en aquest món per omplir les meves.

Tu ets tu i jo sóc jo.

I si per casualitat ens trobem, és bell.

Si no, no hi ha remei.

                                                           (Fritz  Perls, Gestalt Therapy  Verbatim, 1969)

 

(1) El bon amor en la parella. Joan Garriga. Edicions Destino. Barcelona 2013.

Imma Reig Vilarrubla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.