Estimar la nostra ombra

Posted on

He decidit dedicar aquest post a “Estimar la nostra ombra” ja que em sembla la part més important d’estimar-se a un mateix. Tots hem sentit, o almenys jo, mil i una vegades l’important que és estimar-se a un mateix, cuidar-se i respectar-se. I la meva experiència em diu que, en molts casos, entenem aquest “voler-se a un mateix” com estimar aquelles parts nostres que ens agraden i tractar d’evitar les que no ens agraden, aquelles que volem tapar, minimitzar o ignorar. Una part de estimar-nos implica, per descomptat, cuidar-nos, és a dir, cuidar el cos amb una alimentació sana, fent exercici, descansant les hores necessàries, etc. També és cuidar les emocions parant atenció en elles, donant-los espai i cuidar la ment tractant de no intoxicar-nos amb pensaments negatius, practicant meditació i de moltes altres maneres. Hi ha moltíssimes formes de cuidar-se i cadascun sap les que millor li encaixen o les que més li convenen. El cas és que, en tot aquest procés de tractar d’estar més sans a tots els nivells, en moltes ocasions, deixem de costat una part realment important: donar espai, escoltar i acceptar allò que no ens agrada de nosaltres.

Al llarg del meu procés de autodescobriment i desenvolupament personal (que segueix i segueix), en algunes ocasions m’he centrat en tractar de corregir, minimitzar o, directament, barallar-me amb aquelles parts de mi que no m’agraden: les parts més fosques de la meva ombra. Per descomptat que no ho he fet amb la consciència d’estar negant o ofegant una part meva, sinó amb la “bona intenció” de voler ser “millor persona”. I, des d’aquí, he anat apartant, domesticant i ignorant a la meva ombra, acorralant-la en una cantonada, mirant de que no em molesti. Perquè estic més tranquil·la quan no l’escolto, quan no li dono espai, quan deixo de veure-la com a pròpia (encara que llavors, inevitablement, la projecti fora) i quan no m’he de fer càrrec d’ella. De vegades fins i tot he confós aquesta baralla amb estar “treballant-me” o “polint-me” i no és així, el veritable treball passa per poder estar en contacte amb la meva ombra, escoltar-la i sostenir-la sense negar-la ni treure-la fora d’un cop perquè no la vull sentir dins.

En realitat, el que passa quan tapem la nostra ombra, aquelles parts de nosaltres que realment ens desagraden, quan volem domesticar-la i la maquillem d’una altra cosa, és que, tard o d’hora, reapareix i ho fa d’una forma encara més evident. Podrà estar callada durant un temps i nosaltres podrem creure que la tenim “controlada”, però quan les circumstàncies li siguin propícies, reapareixerà i ho farà amb gran força. Amb la força que li dóna l’haver estat ignorada i menyspreada i, en comptes de parlar, cridarà. Ho farà perquè abans no l’hem escoltat i perquè necessita expressar-se. Perquè com més la menyspreem, més es rebel·la.

El repte, des del meu punt de vista, consisteix en no voler canviar-la, ni minimitzar-la, en ser capaces d’abraçar-la tal i com és, d’abraçar-nos tal com som en aquest moment, també amb les parts més fosques de la nostra ombra. Com diu la Clarissa Pinkola Estés en el seu llibre Dones que corren amb els llops: “Estimar el plaer exigeix molt poc esforç. Per estimar de debò cal ser un heroi capaç de superar el propi temor”.

Incloure a la nostra ombra en lloc de rebutjar-la, aquest és el veritable treball. Es tracta d’entendre que està aquí per alguna cosa, que, probablement, és fruit d’alguna ferida i que necessita ser cuidada i acceptada. Possiblement llavors deixarà de necessitar espai i, al no sentir-se rebutjada, podrà alliberar-se ja que la forma de poder transcendir-la és, precisament, donant-li espai. Com deia Jung: “El que negues et sotmet. El que acceptes et transforma.”.

Remarcar, com he apuntat abans, que estic parlant d’un procés intern, és a dir, treure cap a fora, per exemple, la nostra gelosia en forma d’enuig per no estar en contacte amb ella, per no escoltar-la i, molt menys, abraçar-la, no és donar-li l’espai que es mereix, és una forma de tractar d’alliberar-nos d’ella per sentir-nos més còmodes sense haver de responsabilitzar-nos.

Així doncs, us convido a escoltar a les vostres “parts fosques”, allò al que li doneu l’esquena o que ignoreu habitualment, però que, una vegada i una altra, torna a aparèixer. A afinar l’oïda per veure que us volen dir, que necessiten i donar-li el lloc que mereixen, perquè també formen part de vosaltres. Recordem que estimar la nostra part més fosca significa també estimar la nostra humanitat.

Per finalitzar us deixo tres frases que sento que poden aportar llum sobre aquest procés:

La realitat cal prendre-la o deixar-la, i ningú pot transformar-la si primer no la pren”. André Comte – Sponville.

Un no aconsegueix la il·luminació fantasiejant sobre la llum sinó fent conscient la foscor… el que no es fa conscient es manifesta en les nostres vides com a destí...” Carl Gustav Jung.

Pots no estar disposat a estimar el que sentis o vegis (…) Però decideix estimar-ho. (…) I digues: “m’estimo a mi mateix per odiar això”.” Thadeus Golas. Manual d’Il·luminació per a ganduls.

 

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.