Amor, límits i família

Posted on

Aquest cop escric per compartir amb vosaltres sobre els límits cap a un mateix, cap a aquells de qui en som responsables i estimem (com a pares o persones de referència ) i cap als altres, entesos aquests últims com a persones elegides a formar part del nostre entorn més pròxim. En els tres casos tindrem com a element principal l’amor, un filtre que, per excés o per defecte, sovint ens pot fer trontollar l’expressió del límit (entès com a llindar o frontera) que realment creiem que és convenient, donada la situació amb els elements i les persones que la formen.

L’escrit d’aquest mes és fruït de la meva experiència personal com a parella, mare, filla, amiga i també com a persona present habitualment en la vida d’un pre-adolescent i un adolescent que estimo molt i gràcies als que cada dia aprenc coses noves sobre la vida i sobre mi respecte la mateixa.

Quan l’amor esdevé l’eix sobre el que créixer, relacionar-nos i expressar-nos, l’intercanvi esdevé suau, autèntic, segur, tendre… en definitiva sensacions totes elles que ens resulten agradables. Tot i així aquest mateix sentiment pot fer de filtre o fre i, aquí comparteixo la meva vivència, pot generar-nos malestar per no fer allò que realment creiem convenient per por a ferir a l’altre, a perdre part de la seva estima, a donar més importància al que l’altre vol, sol·licita o demana per detriment de la pròpia necessitat o convicció real del que pot ser més saludable pel creixement de l’infant, el pre-adolescent, l’adolescent o la construcció d’uns fonaments sòlids en el cas de la parella.  Sovint, quan expressem el límit amb amor (associat aquest últim per mi a la tendresa i també a una actitud serena i ferma) el receptor té la possibilitat de no sentir-se agredit, de no activar les alertes internes i pot estar més receptiu a entendre la limitació que li expressem. La frontera de fins on sí i fins on no pot haver-hi més terreny que ocupar o agafar resulta més fàcil d’acceptar, aquí tenim una oportunitat de creixement per aprendre a transitar la frustració que ens produeix a tots no obtenir allò que volem i en el cas de la primera infància no obtenir-ho ja, en el mateix moment en que l’infant fa la sol·licitud.

Un altre punt que pot resultar difícil de gestionar és validar l’espai de la pròpia família (família destí en diré) respecte a la família origen (els meus pares i germans i el mateix en el sistema de la parella). Aquí ens podem perdre sovint com a fills oblidant-nos alguns cops que ja som pares, parella o les dues coses alhora. Per amor i fidelitat als orígens ens pot resultar dificultós actualitzar-nos, mantenir-nos al present i les seves circumstàncies, aquí ens pot passar que, allò que esdevé sa per nosaltres no sigui lo desitjat per algun dels  altres dos sistemes orígens, és en aquest moment en que sorgeix  la dificultat de posar límits als nostres sistemes orígens.

Posar límits a les persones que estimem resulta difícil, i més quan ens oblidem de nosaltres i del que sentim. Quan no poso un límit amb la intenció que aquella persona que estimo no es fereixi, descuidant-me a mi i les meves creences, puc acabar adonant-me’n que la agredida sóc jo, i l’agressor jo mateixa!

Per tant, no podem oblidar que posar límits pot tenir unes conseqüències (discussions, morros, pèrdua de la “quota” d’amor,…) i no posar-los en pot tenir unes altres (sentiments de tristesa o de ràbia cap a nosaltres mateixos, pèrdua del rol familiar corresponent,…).Com hem comentat altres vegades, ens hem de responsabilitzar del que fem, i del que no fem. Tant si posem els límits, com si no ho fem, serem responsables de la situació resultant.

En última instància, m’agradaria parlar-vos dels límits en els infants, en la primera infància ( etapa dels 0 als 6 anys). En aquesta etapa els nostres fills un cop cobertes les necessitats bàsiques on també hi incloc l’amor com una d’elles, necessiten desenvolupar-se en un entorn segur per tal de poder conèixer, descobrir, identificar i experimentar la vida, el món, les coses i el seu cos. Aquesta sensació de seguretat ens remet al fet de posar límits als infants, els límits donaran als nostres fills part d’aquesta seguretat i els ajudaran a identificar els riscos que apareixen a la vida. Saber posar-los-hi límits en quan a on i amb qui experimentar, descobrir o expressar-se els aportarà confiança i seguretat i facilitarà que per ells mateixos avancin sense preses amb allò que per edat se’ls hi va despertant (motricitat, comunicació, llenguatge, emotivitat i la capacitat de poder reconèixer i expressar emocions bàsiques com poden ser la tristesa, l’alegria, la ràbia o la por).

En aquestes primeres etapes de la infància resulta difícil dir No als nostres petits i acompanyar la frustració que senten davant la negativa. Un exemple en seria: “ no, no pots treure’t l’abric perquè fa fred, quan arribem a casa sí”, quan el nostre fill encara no s’expressa bé i plora, ens pega o, inclús, crida perquè ell vol fer-ho i nosaltres frustrem la seva necessitat i posem un límit per protecció i amb amor podem trobar-nos amb el seu desacord. Hi han moltes situacions en el dia a dia on, per cansament, insistència, pressió social, judici extern o dificultat pròpia, marcar la frontera que els protegeix i els ajudarà en el seu desenvolupament i creixement esdevé tot un desafiament personal i familiar.

Com podeu veure, l’amor i els límits són dues paraules que per mi és important que vagin juntes, l’amor és una eina que si l’utilitzem pot ser l’instrument i, alhora, la motivació amb la que posar límits a aquells que estimem inclosos nosaltres mateixos respectant les pròpies necessitats i expressant-les en la interacció amb els altres quan l’implicat és una altra persona, fent-nos responsables de la nostra actuació i assumint en el cas dels pares la responsabilitat dels nostres fills quan són petits i facilitant el fet que, a mesura vagin creixent, agafin més consciència i responsabilitat d’ells mateixos i del món que els envolta.

Desitjo que us hagi estat amena la lectura i, sense més pretensions que la de compartir pensaments, experiència i vivències, us resulti enriquidora una altra mirada a la paraula d’avui: els límits. Fins aviat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.