Sostenir la incertesa

Posted on

La incertesa, habitualment, ens costa sostenir. Sobretot als que tenim tendència al control i per això vull dedicar el post a aquest tema. Aquí intentaré exposar com, segons la meva experiència, podem sostenir, de la millor manera possible, aquestes situacions. El fet de no saber ens pot portar a estats de malestar i angoixa. La incertesa pot dependre de factors externs (quan no sé el que passarà) o interns (quan no sé el que necessito, el que vull fer davant d’una determinada situació). En tots dos casos ens trobem en un estat d’incomoditat, bé perquè sentim que no tenim el control o bé perquè, encara que estigui al nostre abast el fet de donar resposta davant d’una situació concreta, no sabem per quina acció decidir-nos.

 

En el primer cas, quan la incertesa no depèn de nosaltres sinó de factors externs, és important valorar fins on arriba la nostra capacitat d’acció. És a dir, què podem fer i què està fora del nostre àmbit d’actuació. Davant d’una possible malaltia, per posar un exemple, podem informar-nos, buscar un metge de la nostra confiança, dur a terme determinats canvis d’hàbits que tinguin impacte positiu en la nostra salut, en el nostre sistema immunològic, etc. D’altra banda, també podem tenir cura de la nostra salut emocional, és a dir, posar nom a allò que sentim davant la situació, deixar-nos tocar per les nostres emocions en lloc de desconnectar-nos, compartir com ens sentim amb els nostres éssers estimats, escriure-ho, donar-li espai sense obsessionar-nos, però sense desconnectar. Un cop determinat on està el nostre límit d’actuació, fins on nosaltres podem fer alguna cosa, ve la part que, personalment, considero més difícil: entregar-se i confiar. Entregar-se a la vida, a allò que és més gran que jo, al que ha de ser i confiar que ens en sortirem, que el que ens passa és el que ens ha de passar, que estem on hem d’estar. En aquest punt cadascú té les seves pròpies creences, ja sigui Déu, allò que és més gran que jo, el destí, el karma, no importa com l’anomenem, entregar-nos a allò en el que creiem i confiar.

En el segon cas, si es deu a factors interns, és a dir, quan no sabem què volem, com respondre davant d’una situació vital, considero que és important poder acceptar que no sabem i no forçar-nos a donar una resposta o prendre una decisió per la falsa creença que sempre hem de saber (que ens passa, que volem, que és el millor per a nosaltres en aquest moment). El simple fet de donar-nos permís per no saber ja fa que alguna cosa en nosaltres es relaxi, disminuint una mica la tensió i el malestar. Com es diu en gestalt, “no decidir és també una decisió” i “saber que no sé ja és saber alguna cosa”. Arribat aquest punt ja tenim un lloc en el qual descansar: en aquest moment no ho sé. Un cop hem pogut dir-nos i acceptar que no sabem, ajuda el fet de donar-nos temps, temps per anar veient i per a això és necessari poder estar en contacte amb nosaltres i no desconnectar-nos o apartar mentalment la situació que ens incomoda. Un cop més no es tracta d’obsessionar-nos ni d’estar constantment donant-li voltes al tema, es tracta de donar-li espai a la incertesa, al dubte i de poder anar veient-me, sentint-me perquè la incertesa vagi prenent una forma, definint-se, de manera que ens decanti cap a la resposta que volem donar. Preguntant com em sento davant d’una o altra resposta i les seves conseqüències i sentint en quin escenari em sento més tranquil. D’aquesta manera, a poc a poc, anirà sorgint la figura sobre el fons, aquella decisió que és més coherent amb nosaltres i ens deixa més serens, així ens sentirem més segurs i tranquils en prendre, finalment, la decisió. És també important tenir en compte que, davant determinades situacions, no hi ha la decisió “ideal”, aquella en què no hem de renunciar a res i tot són guanys. Totes les accions tenen conseqüències i estar en contacte amb les possibilitats reals i viables és un pas imprescindible per poder dur a terme el que he exposat anteriorment.

Així que, com a resum, destaco tenir en compte fins on tinc marge d’actuació, fer tot allò que estigui a la meva mà, entregar-me i confiar, permetre’m no saber, estar en contacte amb mi i amb el que sento, tenir en compte les possibilitats reals i donar-me temps, no collar-me.

 

Miriam Sans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.