Els dols i la gestalt

Posted on

En aquest post vaig a compartir amb vosaltres algunes reflexions i experiències viscudes en moments d'acompanyament gestàltic en processos de dol i/o moments de canvis vitals per a les persones.

Molts autors coincideixen a entendre el dol com un procés d'elaboració d'una pèrdua. El dol implica estar en contacte amb el buit que ens ha generat la pèrdua, sentir la seva importància i transitar el dolor i la frustració que ens genera la seva absència. En aquest sentit, qualsevol pèrdua significativa té associada un dol (una separació, un canvi de residència, una pèrdua de treball, una mort d'un ser estimat...). Seguint amb paraules de J.Bucay del seu llibre El Camí de les Llàgrimes, “el dol és el procés normal d'elaboració d'una pèrdua, tendent a l'adaptació i harmonització de la nostra situació interna i externa enfront d'una nova realitat”, aquest concepte d'adaptació enfront d'una nova realitat em trasllada a experiències de canvis vitals de les persones en les quals s'imposa una nova realitat que substitueix a l'anterior, i allò que vam ser o vam fer ja no està present en el nostre nou dia a dia. Allí emergeix la dificultat d'adaptació al nou, el desconegut, al buit que ara representa un dia per escriure amb noves rutines per crear.

Com a terapeuta gestalt, he tingut la sort d'acompanyar a persones en moments de impàs i de canvis vitals. Un exemple d'un dol que es silencia, és el que apareix en l'inici de l'etapa de la jubilació; és un moment molt especial, un anhel per a algunes persones, en el qual les rutines diàries es trenquen per complet. Aquest moment que per alguns és viscut com una recompensa, com un premi, és dolorós per a altres persones. Recordo un procés en el qual una clienta, després d'una vida de treball i entrega als fills i als altres en que el dia a dia tenia un ritme frenètic, i on quedava poc espai per a ella mateixa a la fi del dia, es va trobar de cop amb la pausa i el silenci. Va sentir la solitud i el buit d'una casa en la qual corretejaven nens que més tard es van transformar en adults, amb les seves entrades i sortides més o menys freqüents, fins a abandonar definitivament el niu. De sobte, el silenci i el buit xoquen amb els desitjos incomplits d'un futur imaginari amb la casa plena de fills i néts que, no ha estat ni serà. Aquests anhels incomplits pesen com a lloses i fan que la persona caigui profundament per després aixecar-se i reinventar-se d'acord a les seves potencialitats i limitacions presents, creant per primera vegada després de molt temps un nou món per a ella, tant interna com externament, recordant o preguntant-se, què vol ser, què vol fer ella i, únicament ella, en la seva etapa de vida actual, respectant els seus nous ritmes corporals, emocionals i cognitius.

Per E.Kubber Ross existeixen cinc etapes en la gestió del dol per les quals solem passar les persones: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. No existeixen regles per a la gestió d'aquestes fases encara que després de la meva experiència sí que crec que existeixen factors importants que afecten al curs del dol: les variables de la personalitat, l'extensió i qualitat del suport social (xarxa social) i la situació econòmica de la persona.

M'agradaria comentar una mica l'etapa de depressió on la tristesa pot aparèixer acompanyada d'altres símptomes com la falta de motivació per afrontar el dia a dia, l'apatia, la baixa autoestima, l'aïllament o la disminució/suspensió de les funcions normals de l'aparell psicomotriu. És en aquesta etapa, en la qual més habitualment les persones m'han demanat ajuda i iniciat processos d'acompanyament gestàltic. És una fase on la persona necessita sobretot sentir-se acompanyada, escoltada i entesa, necessita un ambient que faciliti l'expressió de les seves emocions (plor, ràbia, tristesa...), que sigui confortable, afectuós, empàtic i segur. Per la seva banda, el client tindrà com a principals tasques l'acceptació de la realitat perduda i l'experimentació de les emocions i el dolor que comporta la pèrdua. En finalitzar el procés terapèutic la persona passa del suport extern (terapeuta/ambienti) al auto recolzament (suport intern) per seguir endavant per si mateixa en aquesta nova etapa de la seva vida. Tal com va dir F. Perls: “El procés terapèutic consisteix a passar de la necessitat de recolzar-se en un altre a la capacitat de recolzar-se en un mateix”.

Com a terapeuta he pogut observar sovint l'efectivitat de parafrasejar el que s'ha dit pel client, la qual cosa em permet comprovar que he entès correctament el que volia transmetre'm o, per contra, ens ha permès precisar idees errònies i, també, el valor terapèutic de respectar els silencis. Respectar els tempos de cada persona, que les persones arribin a identificar i posar nom a les emocions sentides facilitant-los l'expressió emocional ajuda a transitar la pèrdua i avançar cap a noves construccions.

Finalment, acabaré aquest escrit amb una cita de Claudio Taronger (La vella i Novíssima Gestalt): “La Teràpia Gestalt té per objectiu el despertar de la consciència, del sentit de l'actualitat i de la responsabilitat; és equivalent a dir que el seu objectiu és la capacitat de vivenciar.”

PD: us recomano el llibre Sobre El Dol I El Dolor (Elisabeth Kübler-*Ross, David Kessler)

 

Imma Reig

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.