El conte d’allò que mai pot morir

Posted on

A diferència dels post que publiquem habitualment, aquest és una mica extens ja que, en aquets dies de festes, em ve de gust compartir amb vosaltres el resum d’un conte del llibre “El jardiner fidel” de Clarissa Pinkola Estés. Es tracta del conte: Allò que mai pot morir.

Hi havia una vegada fa molt, molt temps, un jove avet que, malgrat la seva escassa alçada, tenia un esperit gran. Vivia en el més profund del bosc envoltat d’arbres molt més alts, molt més majestuosos i molt més vells que cap dels que fins llavors s’hagués conegut. Tots els hiverns, els pares, les mares i els fills s’endinsaven en el més profund del bosc en vells trineus de fusta. Amb gran alegria i gaubança tallaven diversos arbres de grandària mitjana i se’ls emportaven.

Sí, el petit avet havia sentit dir en murmuris als arbres més vells, que els arbres que talaven els portaven a un lloc meravellós, un lloc al que anomenaven llar. Allí els tractaven amb gran respecte, eren acariciats per moltes mans i col·locats en un aigua calmant. Després, deien, tota una família de persones somrients es congregava al seu voltant. Adornaven l’arbre amb petits i preciosos objectes, petites boles confeccionades amb cintes i nous pelades en el seu interior, galetes ensucrades i altres llaminadures. Després encenien unes precioses espelmes i les col·locaven en els colzes i en els braços de l’arbre. I al final, amb les seves garlandes de caramel i enfilalls de fruites, l’arbre es convertia en l’hoste més reverenciat de la casa. Era, en efecte, el major dels honors que es pogués tributar a un arbre. Els arbres més vells, que sabien d’aquestes coses, asseguraven que, per als éssers humans que participaven en aquest acte, era un moment de gran alegria. Tot semblava ser absolutament meravellós. I això somiava el nostre avet.

Any rere any l’avet esperava que comencés l’anhelat hivern. I també cada any, a l’hivern, tornaven els trineus i els homes tornaven a tallar arbres mentre els nens cridaven i feien àngels de neu.

I, encara que el petit avet era molt tímid, no podia contenir-se i cada any cridava amb més atreviment: <<Veniu! Trieu-me a mi! M’encanten els nens, m’encanta aquesta famosa festa que celebreu. Trieu-me! Per favor! Trieu-me!>>

Però passaven els anys i ningú el triava. A molts dels arbres del bosc que l’envoltaven ja se’ls havien emportat. Ara el seu parent més proper es trobava molt lluny d’ell i el petit avet es sentia sol, però a ple sol va anar creixent i creixent com mai havia crescut.

A l’hivern següent, van aparèixer de nou uns cavalls que tiraven d’un trineu carregat d’alegres nens, en companyia dels seus pares. Els cavalls van passar fent cabrioles just per davant de l’avet. << Espereu –va cridar un dels nens-. Aquell d’allà baix, el que està sol.>> I l’avet va començar a tremolar d’esperança.

<<Sí! Acosteu-vos una mica més! Trieu-me a mi! Per favor!>> L’avet va tractar de posar-se el més recte que va poder. I la família el devia sentir, doncs el trineu es va detenir i els cavalls van donar la volta trotant i van tornar, i molt ràpid la família es va obrir pas a través de la neu.

<< Sí –va dir el pare-, aquest no és massa alt ni massa baix, és just el que necessitem.>> I va treure el destral que guardava en el trineu. Al primer cop, l’arbre va experimentar el dolor més intens que havia sentit mai en tota la seva vida. I allí mateix es va desmaiar, quedant separat de les seves arrels.

Més tard, l’avet va ser col·locat en una plataforma que avançava serpentejant darrere del trineu. Ara se li estava començant a calmar el terrible dolor, i a més, recordava vagament que es dirigien a un lloc important, bell i meravellós, un lloc que ell havia passat tots els dies i els anys de la seva vida desitjant veure amb tota la seva ànima.

Al final, van arribar a una caseta coberta per la neu. Un ancià i una anciana van sortir a l’exterior i es van acostar al trineu. << Que arbre tan bonic, tan alt i tan ample –van dir-. És just la grandària que necessitem. >>

<<Bé –va pensar l’avet-, que agradable resulta ser tan ben rebut. Em pregunto si aquest serà el lloc al que alguns dels meus parents han estat venint al llarg de tots aquests anys. Espero tornar a veure’ls molt aviat.>>

Els ancians van col·locar el tronc tallat de l’arbre en una galleda d’aigua freda que li va alleujar molt el dolor. Quan van apagar les llanternes, l’avet, igual que la resta d’habitants de la casa, es va dormir profundament, immers en la seva alegria, sentint que encara li esperaven moltes coses bones.

Al matí següent van aparèixer els nens, els pares, els ancians i també altres nens i amics carregats de caixes. L’arbre va esperar emocionat. Dins de les caixes hi havia adorns que van penjar al voltant de l’arbre, després van encendre dotzenes d’espelmes i l’arbre es va sentir en la glòria. <<Oh, això és del que parlaven els vells allà en el bosc i molt més >>, va exclamar l’avet. I va estirar encara més les branques per estar el més maco possible. Que alegre se sentia l’avet, sobretot quan un nen va col·locar un estel de paper en la seva branca més alta.

Aquella nit, mentre els nens ja estava dormint i l’avet es moria de son, els majors van entrar sigilosament carregats amb regals embolicats. Al matí següent l’arbre es va despertar sobresaltat quan els nens van entrar corrent a la sala entre crits i exclamacions. << Oh, mira quina bonic està l’arbre amb els regals sota. >>

Van desembolicar els paquets i van prendre alegrement nous pelades de l’avet que va agitar les branques, alegrant-se de formar part de tot allò, quelcom que superava tots els seus somnis.

Ben entrat el dia, l’arbre va poder reflexionar sobre el seu meravellós destí i de tots els esdeveniments que havien tingut lloc. I es va sentir plenament joiós.

L’endemà, i a l’altre, l’arbre va seguir ocupant amb orgull el seu lloc en el saló, encara que una mica malmès, doncs li havien arrencat totes les cintes i l’estel li penjava de costat sobre un ull. Malgrat això, a l’avet tot li semblava estupend, fins i tot quan va veure que gairebé tots els majors i nens es pujaven al seu trineu i s’anaven. << Bé, ja tornaran aquesta nit –va pensar l’avet-, i tornaran a col·locar una vegada més el meu adolorit tronc en aigua freda. Tornaran a adornar-me una altra vegada i els festejos es reprendran.>>

Llavors va entrar el pare, el va treure de la galleda d’aigua, el va sacsejar amb tal força que tot el que romania amagat entre les seves branques va caure al terra i el va treure a ròssec del saló. Encara que sorprès davant aquell inesperat maltractament, l’avet seguia conservant l’esperança. <<Be, a veure a quina habitació em portaran.>>

El pare va arrossegar sense contemplacions a l’avet per l’escala de fusta que conduïa a dalt, va obrir una porteta i, sense cap mirament, va llançar l’arbre dins. Alarmat, l’avet va cridar, <<Què significa aquesta foscor?>>. Però, pel que sembla, ningú li va escoltar, doncs el pare va tancar la porta i va tornar a baixar.

En aquella petita i freda golfa no hi havia més llum que la que penetrava a través d’una sola finestreta. << Que desgraciat sóc –va pensar l’arbre, al mateix temps que es tocava totes les branques per veure si s’havia trencat alguna cosa-. Què he fet jo perquè m’abandonin en aquest fred i solitari lloc? >>. I allí va romandre l’avet durant molts dies i moltes nits.

Certa nit l’arbre va poder veure quatre brillants puntets vermells que eren els ulls de dues rates que vivien entre les parets de les golfes. << Oh, senyores meves, sabeu quan vindran a treure’m d’aquesta golfa per portar-me de nou a l’habitació especial? >>

Una rateta va començar a riure’s, en canvi l’altra li va donar un cop a la seva amiga i li va dir amb amabilitat: <<Oh, benvolgut arbre, però què dius, no has tingut una vida satisfactòria? Ah, ja sé que et creies nascut per a aquest tipus de vida, però…-aquí la rateta li va donar un amorós cop a l’avet- tot acaba el meu benvolgut arbre, fins i tot les coses bones >>.

<<Aquesta temporada ha de quedar enrere llavors?>>, va preguntar l’avet. << Sí –va contestar la rateta, allargant la pota per donar-li un altre copet a l’arbre-. Aquesta temporada ha acabat. Però ara comença una altra diferent. Una nova vida, sempre una altra classe de vida ve després de l’antiga. Ja ho veuràs. >>

I les dues ratetes van romandre tota la nit assegudes al costat de l’arbre, explicant-li contes i cantant-li totes les cançons que sabien. I l’avet els va preguntar si volien pujar a les seves branques per estar més calentetes. Les rates van acceptar de molt bon grau i junts es van passar tota la fosca nit dormint.

Al matí següent van ser bruscament despertats pel soroll d’unes fortes trepitjades en l’escala. Les ratetes van saltar de les branques d’avet. << Adéu benvolgut amic. Recorda’t de nosaltres, tal com nosaltres ens en recordarem de tu i de la teva bondat >>. << I jo de vosaltres –va cridar l’avet-. Me’n recordaré de vosaltres.>>

La porta de la golfa es va obrir i el pare va prendre l’avet, el va arrossegar escales avall i el va portar fins al pati. Alçant una enorme destral, la va deixar caure amb tot el seu pes enmig de l’arbre. Al primer cop, l’arbre va creure morir de dolor i, al segon, es va desmaiar.

Una bona estona després, l’avet es va despertar de nou en un racó de l’habitació especial i, encara que no era exactament el mateix que abans, li va semblar que només li faltaven les fulles i que els seus braços estaven col·locats d’una altra manera, separats d’ell i trossejats. Però també va veure en les cadires que hi havia davant de la xemeneia als dos ancians que havien cuidat d’ell al principi. Eren els que havien alleujat el dolor de la seva ferida amb aigua fresca. I allí estaven, arraulits davant del foc. Malgrat l’estat en què es trobava, l’avet va contemplar amb un somriure l’amor que regnava entre tots dos.

El vell es va aixecar i va llançar un dels braços de l’arbre al foc i, encara que al principi l’avet va oposar resistència i va cridar, no va trigar a comprendre que aquella era la seva joiosa missió al món: donar-los calor a éssers com aquells. Oh, quin goig més gran ser escalfat per dins per la flama de l’amor i per fora per l’amor d’algú com ell.

L’avet cremava cada vegada amb més força. << Mai hauria imaginat que fos capaç de cremar amb semblant lluentor, que pogués omplir una estada amb semblant calor. Estimo a aquests vells amb tot el meu cor. >> Nit rere nit l’avet es lliurava a aquell acte. S’alegrava tant de ser útil i de viure d’aquella manera, que va seguir cremant fins que no va quedar gens d’ell, excepte les cendres que cobrien el terra de la llar.

 I, mentre els vells retiraven les seves restes, va pensar que mai hauria pogut imaginar una glòria superior a la qual havia experimentat fins llavors i que mai hauria pogut desitjar una existència superior a la qual havia tingut fins a aquell moment.

Els ancians van recollir acuradament amb les seves sàvies mans totes les cendres de la llar, les van col·locar en una bossa i les van guardar per a la primavera.

Quan va començar a escalfar-se la terra, van treure la bossa de les cendres, van sortir als seus horts i als seus camps, i van escampar acuradament les cendres de l’avet pertot arreu, van barrejar les cendres de l’avet amb tota la seva terra. Amb el pas del temps, quan van caure les pluges primaverals i va començar a brillar el sol, les cendres de l’avet van percebre una espècie de ràpid moviment sota elles. Van sorgir uns minúsculs i brillants brots verds i llavors l’avet va esbossar mil somriures i va llançar mil sospirs, alegrant-se de poder ser útil una vegada més.

<< Oh, mai hagués imaginat que pogués convertir-me en cendra i produir de nou semblant vida. Quina gran sort m’ha ofert la vida. Vaig créixer allà dalt, en la solitud del bosc. Més tard, quins dies i quines nits tan agradables entre el dringar dels gots i la llum de les espelmes i els cants que vaig aprendre. En els meus moments de solitud i necessitat en la més fosca de les nits, em vaig fer amic d’uns éssers desconeguts que volien ser una família i una mica més. I fins i tot mentre el foc m’estripava, vaig descobrir que podia emetre una llum immensa i una reconfortant escalfor des del meu cor. Quina gran sort he tingut. D’entre tot el que s’aixeca i cau i torna a aixecar-se, només l’amor a una nova vida, només aquest amor, és el que perdura. Ara estic a tot arreu. Veieu fins a on arribo? >>

I aquella nit l’avet va descansar en aquella generosa terra de la qual ell procedia i a la qual de nou havia tornat, envoltat –com antany en el més profund del bosc- per allò que és molt més gran, molt més majestuós, molt més antic que cap altra cosa que mai s’hagi conegut.

 

 

 

Miriam Sans

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.