Desembre

Posted on Posted in Articles

Aprofitant l’últim mes d’aquest 2019, em ve de gust començar el post compartint amb vosaltres un breu conte d’autor desconegut que convida a reflexionar. Les línies d’aquest mes les dedicaré a unes breus reflexions sorgides del conte que a continuació us transcric:

EL FALCÓ QUE NO VOLAVA

            Conte una llegenda oriental que va haver-hi un rei al qual li van regalar dues cries de falcó. Després de lliurar-les-hi al mestre domador perquè els entrenés, va passar un temps. El domador li va dir al rei que un dels falcons estava perfectament entrenat, però que l’altre no volava i ell no sabia el que li succeïa, ja que no s’havia mogut de la branca des del dia de la seva arribada a palau.

            La cosa era tan greu que havien de portar-li l’aliment fins allí.

            El rei va manar buscar remeiers i guaridors de tota mena, però ningú va poder fer volar a l’ocell. Va encarregar llavors la missió a membres de la cort, però res va succeir. Per la finestra de les seves habitacions, el monarca podia veure que l’ocell continuava immòbil.

            Va publicar un edicte per a buscar a algú que pogués solucionar el problema, fins que un dia algú va fer volar al falcó.

–  Portin-me a l’autor d’aquest miracle – va dir.

De seguida li van presentar a un pagès.

– Tu vas fer volar al falcó? Com ho vas fer? Ets mag, potser?

L’home, que era un humil paisà, li va contestar:

–  Va ser molt, fàcil, majestat; només li vaig tallar la branca en la qual es donava suport. L’ocell es va adonar que tenia ales i llavors va començar a volar.

 

La invitació d’avui és fer-nos unes poques preguntes que desitjo us portin a les vostres pròpies respostes. Quantes vegades no som aquest falcó que roman recolzat en la branca sense arrencar el seu vol? Voldria aprofitar aquest mes de tancament, de balanç, per a convidar-vos a mirar-vos, a revisar els vostres últims vols o, per contra, les pors que us han fet romandre en la branca sense iniciar el vol esperant que el dia millori o, potser, a recuperar les forces d’anteriors vols.

A vegades no sabem que tenim ales, com el falcó, i desconeixem la nostra pròpia identitat, les nostres pròpies possibilitats i ni tan sols coneixem els nostres límits reals. A vegades, la vida ens lleva els nostres suports i sofrim, a vegades ens oblidem de volar i els nostres suports es converteixen en els nostres límits, quan aquests desapareixen se’ns obre la possibilitat d’aprendre de l’experiència i tornar a revisar les nostres possibilitats sentint com allò que al principi era un suport s’havia convertit en una limitació que ens impossibilitava emprendre nous reptes, gaudir de paisatges nous, avançar cap a nous i desconeguts paratges deixant la seguretat del conegut.

Quan revisem qui som, algunes persones en un primer moment identifiquem més fàcilment allò que ens agrada de nosaltres mateixos, allò que és socialment etiquetat com a “bo”, “bell”. Encara que també haig de dir, que pot succeir just al revés, que en un primer moment només siguem capaços de veure en nosaltres just el contrari, allò que no ens agrada de nosaltres mateixos, que no compleix els patrons del socialment “bo” o “bell”. La part més difícil ve quan busquem en nosaltres allò que ens costa reconèixer, sentir, veure… aquelles actituds o accions que considerem inadequades, desagradables… o, per contra, massa “bones” per a ser reconegudes com a pròpies.

A vegades ens costa revisar-nos en allò que no hem aconseguit o que ens ha fet sofrir; ens resulta difícil aprendre del dolor i aprendre de les nostres derrotes, encara que aquestes ens mostren noves oportunitats d’acció i adaptació.

Quan descobrim les ales que tots podem desplegar, si el dolor de la caiguda passa i aconseguim trobar els nostres propis recursos, podrem aixecar-nos, continuar creixent i experimentar la màgia del viure sentint les emocions en el nostre interior sense ancorar-nos en cap moment, canviant de branca, d’estadi, de paratge, de cicle.

Una altra proposta que ens fa aquest curt conte és la de no esperar que ens tallin la branca. Vola, reconeix-te i cerca en tu la força que creen els teus somnis, els teus reptes per a emprendre el teu propi camí. Et convido a buscar en aquest 2019 una lliçó de vida, un aprenentatge que sentis que hagis realitzat fruit del viscut i miris cap a aquest 2020 que estem a punt de començar i, des de l’aquí i ara, amb tot el viscut i incorporat en tu pensis en un repte, un somni, un vol petit o gran, un que sentis que ets capaç de realitzar i siguis tu el que, com el pagès, tallis la branca per a així poder volar, sigues tu el falcó i comença a volar.

Acabaré amb una cita d’un poeta xinès i mestre zen.

 

Les flors a la primavera, la lluna a la tardor,

la brisa fresca a l’estiu, la neu a l’hivern.

Allibera a la teva ànima de tot pensament estèril.

Cada estació serà per a tu un encant.

Mumon (1183-1260)

 

Bones festes nadalenques a tots i Feliç i pròsper 2020, feliços vols!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.