Criança i gestalt a la meva vida

Posted on

M’assec a escriure aquest article pensant en el Ton, el meu fill, i el que la seva arribada i el seu dia a dia m’han representat com a dona, com a parella, com a professional i, també com a amiga. El meu món ha canviat amb la seva arribada: res és com era abans. Ni jo sóc qui era, ni sento com sentia quan ell encara no hi era. Tot ha canviat en mi, des de l’ordre de prioritats del que realment és important ara per mi, fins la mirada cap als infants, incloent-hi la mirada cap a mi mateixa com a filla i cap a la meva mare com a mare.

Podria dir que mai abans els conceptes bàsics de la gestalt i el que representa per mi la meva feina com a terapeuta gestalt se’m havien fet tant evidents. El meu fill Ton em transporta contínuament a la respiració conscient, a l’aquí i ara. Per ell no existeix més temporalitat que el present, no sap què és el passat; quan cau i es fa mal plora i reclama atenció, carícies, un petó, una abraçada, i als dos minuts ja juga i riu. Li pregunto: Ton, encara et fa mal el “coco”? i em mira somrient i m’ofereix un dels seus cotxes petits amb els que està jugant, no s’ha ancorat en el cop, en el dolor que feia dos minuts l’havia fet plorar. Tampoc coneix el futur: si vol alguna cosa no s’hi val que li diguis després o demà, per ell tot és ara, el demà no existeix en el seu temps mental i jo com a adulta l’acompanyo en la frustració que sent per no poder tenir allò que vol ara. Practico contínuament la paciència i em treballo l’exigència que em desperta la seva reacció enèrgica davant la meva negativa, aprenent i respectant que tenim diferents ritmes i diferents necessitats.

Un altre fet que se’m fa palès, és lo organísmic que és un nadó quan arriba al món, el seu organisme és un cicle de l’experiència continu sense gestalts inconcluses. Quan té gana reclama i és saciat, quan té son o està cansat, alguns cops, plora fins que es deixa caure i s’adorm i quan té necessitats fisiològiques en el moment ho fa i es queda satisfet.

En quant als límits, cada malaltia del Ton esdevé un límit per a mi i, alhora, una gran oportunitat per contactar amb la tendresa, l’amor incondicional, la fragilitat, la impotència i la frustració que sento quan, de sobte, la meva agenda desapareix i només existeix la necessitat imperant de que deixi de patir, que es reconforti en la meva mirada i els meus braços, en la meva abraçada quan el seu cos es deixa anar per la febre en el meu i el sostinc com no sabia que podria fer-ho. Contacto amb la fragilitat de la vida, amb la dependència sana del nadó cap a la mare enmig de les nits on plora més que dorm. Contacto amb la meva dependència cap a ell ja que en tot el meu fer i ser ell hi és present i latent.

Quan estic clara i no em sento abatuda pel cansament puc sentir que tinc l’oportunitat d’escoltar el meu cos, les meves emocions presents i m’adono que ell m’està ensenyant l’autenticitat del mots acompanyar i confiar, confiar en el procés que ha de seguir la malaltia, en la vida, per la capacitat que té el seu cos de crear les seves pròpies defenses davant del que està vivint i en la meva entrega com a mare fent en cada moment el que crec que és el millor pel seu benestar. Tots aquests punts són per mi conceptes que practico en els meus acompanyaments com a terapeuta, des d’una actitud gestàltica on, sovint, a part de les tècniques per treballar temes determinats el que esdevé més saludable per les dues parts és la confiança en els propis recursos que tenim les persones i la capacitat gairebé innata de voler tirar endavant, la necessitat de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb la vida.

En relació amb el mot acompanyar, com a mare i des de la mirada de la gestalt, procuro no empènyer al Ton en els seus petits reptes diaris de creixement, deixant que sigui ell sol qui vagi descobrint les seves capacitats, les seves possibilitats actuals sense judicis pel com ho fa ni expectatives a que ho faci d’una manera determinada o esperada segons el que teòricament hauria de ser. No sempre m’és fàcil ja que voldria alguns cops anar més ràpid i llavors m’adono que ell no té cap pressa quan sortim de casa i sí molta curiositat, sovint es queda embadalit amb alguna cosa que ha vist al passar, al parc, en la gent, els arbres, el vent, etc... o a través del joc descobrint una cosa rere una altra. I aquesta manera de fer la duc a la teràpia on la curiositat per la vida de les persones, les seves emocions, la seva voluntat per descobrir i descobrir-se, em meravellen i fan de la meva professió, al igual que de la meva maternitat, una passió.

M’és impossible separar la gestalt de la criança del meu fill ja que per mi ell és pura gestalt, és aquí i ara, és emoció pura, és responsabilitat, em sento responsable d’ell i de mi com mai abans m’havia sentit, és presència i és comunicació viva a través dels sentits, del joc, de l’instint. En l’etapa actual de creixement del Ton manca consciència, consciència de qui és ell i de què fa i com ho fa, encara no n’és conscient.

Vull acabar aquest escrit citant unes paraules de Virginia Satir que parlen d’un gest que amb els meus fa molt que practiquem. En quan a l’abraçada, “necessitem quatre abraçades al dia per sobreviure, vuit per al manteniment i dotze per evolucionar”.

Estic feliç d’haver compartit amb vosaltres part de la meva vivència com a mare, des de la gestalt que tant m’ha aportat i m’aporta. Fins aviat!

 

Imma Reig

2 thoughts on “Criança i gestalt a la meva vida

  1. Que preciós Imma! Quina il·lusió retrobar-te per aquest món tan bonic de la maternitat. Celebro el teu projecte i que la vida t’hagi donat el millor regal, ser mare! Una abraçada ben gran!

  2. Moltes gràcies Carlota!és un gran i apreciat regal ser mare 🙂 Una abraçada molt forta!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.